La subtilesa

subtil adj.

1. D’una tenuïtat extrema.
2. Mentalment agut, que percep fineses dificilíssimes de copsar, que estableix distincions gairebé imperceptibles.
3. Que revela en el seu autor una gran agudesa mental.

font: DIEC, Diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans

De vegades en el ball utilitzem el mot subtil quan una cosa ens sembla poc definida o clara, o que ens és difícil de captar amb els nostres sentits; quan, en realitat, el seu significat és completament el contrari. Colors, sons, textures.... poden quedar ocults a les nostres capacitats perceptives del moment, i per tant, pensar que allò és pràcticament inapreciable o que careix d'importància, o fins i tot, que és impossible, sense tenir en compte que la nostra capacitat de mesura està basada únicament en la nostra experiència o capacitat de percepció d'aquell instant. Donant classes m'he trobat moltes vegades amb alumnes que m'han dit: això és molt subtil....

La nostra capacitat de percebre les coses canvia al llarg del temps i allò que era imperceptible, a través de la pràctica i d'un estat de presència més alt, es torna perceptible als nostres sentits. Durant tots els anys que fa que ballo, algunes de les preguntes que m'han capficat més han estat:

- quina quantitat de força necessito per fer un moviment i que l'entengui la meva parella?

- quin to muscular cal per realitzar aquest pas?

- és normal que em facin tan mal alguns músculs del tronc després de ballar?

La nostra teoria (si ens basem en la nostra experiència, que de fet és l'únic que tenim) és que ens hem acostumat a utilitzar més força de la necessària en moltes circumstàncies de la nostra vida. I si a través d'exercicis i de consciència corporal poc a poc hem pogut percebre més coses i matisos i guanyar en subtilesa, què ens fa pensar que haguem arribat al nostre màxim? què ens fa pensar que no hi hagi gent amb més capacitat sensorial que nosaltres? què ens fa pensar que estiguem utilitzant el to muscular adequat en cada moment?

Imaginem el que acostuma a passar quan dues persones ballen juntes:

1- tendim a respondre als estímuls fent un efecte mirall.

2- quan la nostra parella porta un to muscular més elevat que el nostre, o pujem el nostre o sentim que ens bloqueja i ens tensa.

Per exemple, suposem que d'una escala del 0 al 10, on el 0 és completament relaxat (no confondre relaxat amb falta de to muscular) i el 10 és màxima tensió, un dels dos ballarins parteix d'un to 3 i l'altre d'un to 5, aleshores tota l'escala de tensions 3-4 desapareix a la percepció del ballarí amb to 5, i per tant, tots els moviments requereixen tons 5 o superiors; a més a més en aquest cas tota l'escala 0-2 queda absolutament descartada pels dos.

Segons la nostra teoria, no és que no es puguin utilitzar tons alts, el problema és no poder captar la subtilesa dels tons baixos perquè això vol dir deixar de percebre bona part de la informació. Si sempre parlem cridant, com podem saber que podem dir el mateix sense aixecar la veu? Si una persona ens crida, com podem dir-li el que pensem si ni tan sols ens pot sentir? De vegades la força de les paraules no depèn del volum amb el què es diuen, de vegades que no puguem veure alguna cosa no significa que no estigui allà, de vegades cal no subestimar la capacitat d'una carícia subtil per fer tremolar el món, el nostre món.

Visca la subtilesa!